Apòcrif quatre: Tilly

Amb "Tilly" es tanca la tetralogia dels "Apòcrifs", aquesta llarga, desimbolta i fins i tot impertinent enfonsa en una dimensió radical de la feminitat, en la qual l'home no pot aventurar-se sense comprometre's, d'una banda, i de l'altra, sense alterar-la. Si l'observador sempre és una dada de la seva investigació, com la ciència ens ha ensenyat, més ho és aquí, quan, per "obrir" aquest món, cal participar-hi, i fer-ho intensament, amb aquella mena de passió que, paradoxalment, potser encerta perquè ens extravia. S'entén molt bé que l'Ignasi Barri, el "monstre" que entre els quinze i els dinou anys ha escrit més de cinc mil pàgines (de les quals el text ens dóna unes quantes mostres representatives) opini que es tracta d'un dels llibres més romàntics que s'han fet mai. És clar que l'Ignasi ha conegut l'Oriol i la Tilly i ha protagonitzat un dels episodis del darrer volum, que, després, s'encarregà d'ordenar a precs de la Cristina. És, doncs, part interessada. Però potser també és prou imparcial si diu que, malgrat els esforços del narrador per explicar els "sentiments" de la parella, aquell món en què els amanats vivien resta secret per una raó fonamental: els enlluernava.