El castell

“Quedi’s una estona. Aquí ens comencem a llevar cap a les cinc, llavors podrà complir millor la seva compareixença. Si us plau, deixi la maneta d’una vegada i segui on vulgui, és cert que no hi ha gaire lloc, més val que segui aquí a la vora del llit. ¿Es fa creus que no tingui cadira ni escriptori? Doncs miri, vaig haver de triar entre un mobiliari complet amb un llitet d’hotel o bé aquest llit tan gran amb rentamans i prou. Vaig triar el llit gran, en un dormitori el més important és el llit. Ah, qui pogués estirar-se i fer-hi una bona dormida! Aquest llit seria la glòria per a un bon dormidor. Però fins i tot em fa bé a mi, que em costa dormir per cansat que vagi tothora. M’hi passo bona part de la jornada, hi despatxo tota la correspondència, m’hi entrevisto amb el públic. Va la mar de bé. Els particulars no tenen lloc per seure, cert, però ja s’hi avenen. S’estimen més estar a peu dret i que el secretari d’acta es trobi còmode, que no pas seure ells i que els esbronquin. O sigui que només queda aquest lloc a la vora del llit, és clar que no és cap lloc oficial i només és bo per a converses nocturnes… Està molt callat, senyor agrimensor.”

En aquesta nova traducció d’El castell feta a partir del manuscrit original, la rialla de Kafka ressona per tots els caus on s’amaguen les seves criatures lascives. I prova que la literatura no mossega mai tant com quan pren forma de farsa.