El partit pres de les coses

Francis Ponge, artesà d'un mètode literari propi i irrepetible tant com poeta, escruta la matèria amb obsessió juganera proveït d'una ars o lupa d'augment extraordinària en potència, fèrtil en perspectives. Obre amb ella el lector les portes d'una nova intimitat amb el món, cercant
«un nou idioma que produirà l'efecte de les sensacions dels
objectes mateixos» (a Raons per viure feliç, 1928-1929, inclòs en aquest volum). Com si Ponge «hagués decidit de pagar el deute que els mots han contret amb les coses» (Carner, 1956), artífex d'una «estranya narració sense esdeveniments» (Derrida, 1984). «Una petxina -escriu- és una cosa ben petita, però puc desmesurar-la tornant-la a deixar al mateix indret on la trobo, posada damunt l'extensió de sorra. Car aleshores prendré un grapat de sorra i observaré el poc que me'n resta a la mà tan bon punt s'hagi esmunyit pels intersticis dels dits gairebé tot el grapat; observaré uns quants grans, després cada gra, i cap de tots aquests grans de sorra ja no em semblarà aleshores una cosa tan petita, i aviat la petxina formal, la copinya d'ostra o la tiara borda o la "navalla" m'impressionarà com un enorme monument, colossal i preciós alhora, quelcom com ara el temple d'Angkor, Saint-Maclou o les Piràmides».